Els Retrats de Rita Martorell

S’havia dit que la fotografia acabaria amb la pintura. I aquesta precipitada sentència s’havia fet, bàsicament, pel que fa referència al retrat: la màquina de retratar semblava que posava fi a un gènere que havia estat un dels més fructífers i temptadors al llarg de la història. Però veiem que la pintura continua el seu camí i, alhora, que els artistes s’apliquen amb esforç a la pràctica del retrat.

Es pot divagar sobre les connotacions del retrat com a gènere: de la lluita per la semblança, de l’esforç per definir la identitat, de la intuició d’endinsar-se en el carácter. Però, en realitat, aquestes connotacions, que són les obvies del gènere, en el fons passen a ser circumstancials. Fins i tot queda en un segon terme l’interès social d’un conjunt de

retrats que poden constituir una galeria de personatges.

No: ens trobem, abans que res, i després de tot, davant d’una pintura, davant d’una exposició l’interès més gran de la qual és – com en qualsevol altre mostra – l’exercici pictòric de l’artista. Rita Martorell ens evidencia que és capaç d’enfrontar-se amb el gènere més dificultós i complex de la pintura. Dificultós i complex precisament perque hi pesen, en la seva consideració, molts factors que no compten a l’hora d’analitzar un paisatge o una natura morta. I s’hi afronta amb un vigor, amb una quantitat de recursos que no són habituals en un artista de la seva joventut, de la seva experiència.

La gran dificultat del retrat com a gènere és la seva llarga història. Ja deia Rilke que l’artista ha de defugir els temes massa tractats. Només el fet d’afrontar el retrat ja és un repte excessiu. I aquesta jove pintora el resol amb una contundència total. No ens fixem doncs en els personatges retratats sinó en la lliçó de pintura de l’autora.

Francesc Miralles

Historiador i crític d’art.